Fa poc a classe de periodisme ens van passar aquest documental. No és un documental qualsevol per mirar i apendre, sinó per recapacitar i apagar la televisió.
Videocracy és del 2009 i ens aleta de l’impacte de la cultura i la política de Silvio Berlusconi a la televisió italiana. Veiem una societat que presenta una cega adoració cap al seu president i somia en arribar a ser famosa.
La dona és un producte televisiu, una ama de casa, sense intel·ligència, pur objecte d'entreteniment. Els paparazzis viuen de les aventures dels famosos, i Fabrizio Corona, el cap de tots ells, coneix molt bé tota aquesta realitat.
Al llarg dels anys la dona ha anat fent-se un lloc entre els homes: ha aconseguit el dret a votar, a estudiar una carrera i a igualar-se amb el mascle en molts sentits. Tot i que encara queda feina per fer, a Itàlia veiem importa tenir un bon cos per poder manifestar-lo davant les càmeres i viure d’això. En els darrers anys han aparegut programes de televisió que es burlen de tots els avenços desenvolupats en la societat. Es mofen de la dona comparant-la amb l’objecte sexual que anys enrere ha estat.
El periodisme s'encarrega de mostrar l'actualitat a través dels mitjans de comunicació que tenen una gran influència sobre la població, la defineixen. Ha d'impulsar els avenços de la societat, no retrocedir-la. Per què després de tot el que hem aconseguit, anar cap enrere no és una opció.
A Espanya podem veure com la cultura Mediaset s’està apoderant de la indústria televisiva, que es basa amb programes banals que menyspreen la dona com MHV o Gran Hermano. Si volem fomentar un bon periodisme cal lluitar per una societat més culta que no es deixi influenciar per aquests tipus de realitats que veuen a la televisió i creen situacions morboses pels conflictes que es generen.
El creador de Videocracy, Erik Gandini,va arribar fins al president d’Itàlia perquè no creia que es mostraria una visió tan vulgar del seu país. Així mateix tots els que surten mostren una vida de luxe creient que el món veuria la millor part d’ells. Val a dir, que per aquest motiu està prohibit el documental a Itàlia, perquè ningú del país aconsegueixi veure sota quins ideals viu.
Els personatges que hi surten són gent que es beneficia de la situació com l’agent de TV Lele Mora que no té cap vergonya de mostrar-nos el seu fanatisme per Mussolini; fins i tot té al seu iPod l' himne feixista “Camicia negra”. El president italià Silvio Berlusconi també té els seus minuts al documental, és una persona orgullosa de la vida que porta i de tot el que ha aconseguit fer pel seu país. Al primer programa de televisió ja hi tenia un lloc i des de llavors no s’ha desfet d’aquest mitjà de comunicació que tant poder li concep. I per últim, un dels més ressonats al documental és el cap dels paparazzis, aquell que ha fet fortuna amb la misèria dels altres. Segons ell és una versió reinventada de Robin Hood: roba als rics per quedar-se amb els diners. Odiava la fama i es dedicava a capturar els moments íntims de famosos, la qual cosa el va dur a la presó per extorsió. Després d’això va aconseguir ser allò que detestava: una celebritat. Però ha sabut treure profit de la situació, i no es pot dir que visqui malament, sinó bé. Realment bé.
Tota la societat està sotmesa a la política impulsada per Berlusconi a través dels mitjans de comunicació. La gran majoria de la població espanyola no coneix altra realitat que no sigui la que veu a través d’aquest mitjà de comunicació. En aquests moments pensar en la televisió com si només fos un objecte d'entreteniment és desconèixer la importància vital que té aquesta en la configuració de les mentalitats i la producció de subjectivitat.
Att: Clàudia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
gràcies pel vostre comentari !