Quan anem a veure alguna pel·lícula espanyola normalment sabem quin serà el resultat: una o dues
hores de riure absurd que al cap i a la fi només et dóna un plaer momentani sense sentit quan
s’acaba el film. Però el món de La Isla Mínima no és així. L’últim thriller d’Alberto Rodríguez
aconsegueix trencar els esquemes que el cinema espanyol havia fabricat fins ara. La projecció
t’atrapa des dels seus inicis amb bellíssims plànols visionats des del cel, i no et deixa escapar fins
als crèdits finals. La tensió s’incrementa cada minut que passa a la recerca dels misteris que el món
d’aquest territori amaga. L’espectador acompanya els policies en la recerca de les dues germanes
desaparegudes, Carmen i Àngela. Sent por i intriga, i s’emociona amb cada nou descobriment. Quan
es troben a les noies, una imatge tant cruel com versemblant t’esgarrifa l’ànima. Han estat violades i
d’algunes parts, com els mugrons o els dits, amputades. Llavors és quan t’adones que ja no estàs
assegut a la butaca, que ja no t’importa el que passi al voltant, només vols saber qui és el boig que
arrenca la vida a les joves.
Tot el petit poblet és un misteri on cada personatge té la seva història i amaga algun secret, com a la
vida mateixa. Però ningú és qui sembla ser i això fa més difícil la feina dels policies. Javier
Gutiérrez en el seu paper complex, aconsegueix enganxar-nos. Tothom vol marxar d’aquest lloc,
però per quelcom sospitós no sabem el per què. La projecció segueix un fil lineal perquè sigui fàcil
d’entendre; la història ja té prou enigmes per haver d’ ordenar més peces del trencaclosques. Però a
la vegada, per descobrir les diferents identitats dels personatges, fem un pas enrere al passat i
intentem creure’ns-el, ja que no sempre es conta la veritat. I quan més concentrat i tranquil estàs, un
atac a l’ànima et desvetlla, et desperta. És la pel·lícula que et dóna un ensurt cada poc temps perquè
no perdis l’interès punxant del misteri, que encara poden ocórrer moltes coses. Intrigant, a estones
pertorbadora i amb un agraït toc còmic que alleugereix el pes de l’atmosfera.
D’aquesta forma, l’atmosfera asfixiant i la fotografia d’Àlex Català esdevenen un tercer personatge
que no podem deixar d’observar. Es percep el context polític i social de 1980 però no arriba a
eclipsar. De fet, La Isla Mínima és un film tan cuidat en contingut i forma que resulta difícil trobar-
li algun defecte. Es tracta d’una pel·lícula per assaborir i deixar-se impressionar.
El cinema espanyol ja no és el que era. A poc a poc obre altres portes que s’assemblen cada cop més
a les projeccions de Hollywood. Les comèdies van deixant lloc a fenòmens més seriosos que poden
millorar molt el cinema que s’ha fet fins ara i sens dubte, Alberto Rodriguez n’és un dels
impulsadors.
Att: Clàudia
%2B00.12.28.png)