CAMINA!

Foto: Théo Gosselin

Sí, tots tenim por al futur. Por al pròxim segon, a l'endemà, i a la propera vida. Alguns més que d’altres ho manifestem de formes diferents. La personalitat ens defineix i ens impulsa a caminar més ràpid o més lent segons la felicitat que corre per la nostra sang.

Els conformistes ja estan bé, intenten seguir fent el que fan dia a dia sense sortir de la seva rutina. Els aventurers mai es conformen amb el que tenen, inicien aventures amb cada oferta penjada al mur de la seva universitat. I d'aquesta forma ens trobem grans cites com la de Charles Foster Kane a Citizien Kane: "Existeixen dos tipus de persones: les que aconsegueixen el que volen i les que no s'atreveixen a aconseguir el que volen". I tu? Ja saps a quin grup pertanys? No deixis que ningú dissenyi el teu camí, deixa enrere tot allò que et pesa i camina, no mires enrere, quelcom al davant t'està esperant!

Clàudia ;)

DOLÇA TARDOR

La tardor és la meva estació preferida del any, és com un filtre.. La necessito per carregar piles i continuar endavant. Em transmet melancolia i em permet tornar als vells temps. Les seves olors em transporten com si d'una màquina del temps es tractés i any rere any ho visc com si fos el primer..

http://nuriacarbo.vsco.co/grid/1

El dia s'escurça i estira les ombres. .Els arbres es despullen deixant entreveure el seu esquelet, l'aigua de la pluja ho neteja tot, fins i tot les ments més perverses... Aquells passeigs infinits a les immenses catifes de fulles grogues sobre el terra humit...aquella olor que ens atrapa i ens endinsa... El gust a castanyes recent fetes embolicades amb diari.. Benvinguda Tardor, benvinguda..

I amb la tardor ve la castanyada i apareixen tots aquells fruits de temporada amb els quals pots preparar-ne un bon àpat per sorperendre a la teva família i amics. Nosaltres avui us portem el famós "carrot cake" o pastís de pastanaga amb cobertura de formatge crema que tot i que no ho sembli està per llepar-se'n els dits ! som'hi ?

Ingredients

3 pastanagues ratllades

3 ous

250 gr farina

1 sobre de llevat en pols

mitja culleradeta de postre de sal

una culleradeta i mitja de postre de canyella

300 gr de sucre morè preferiblement o blanc

mig got aproximadament d'oli vegetal

2 culleradetes d'extracte de vainilla o sucre de vainilla (opcional)

un yoghurt (opcional)

El procés és molt senzill ! mesclem els tres ous amb el sucre amb unes varilles elèctriques o manuals fins que la mescla blanquegi i dobli el seu volum, hi afegim la farina, el llevat, la canyella molta, la sal, l'oli, l'extracte de vainilla i el ioghurt, ho integrem tot molt bé i per últim afegim la pastanaga ratllada. Untem un motllo amb mantega, hi aboquem la massa i introduïm la mescla al forn precalentat a 180º amb calor dalt i baix aproximadament mitja hora. Quan haguin passat vint minuts controlarem la massa amb un escuradents de tant en tant fins que ens quedi net, així doncs el pastís estarà llest.

Crema 

una tarrina de formatge crema

uns 50 gr de mantega sense sal i al punt de pomada (opcional)

sucre al gust

Ho mesclem tot amb unes varilles elèctriques preferiblement, si no en tenim ens podem apanyar perfectament amb unes manuals o amb paciència i un tenedor. ;)

El seu sabor predominant és el de vailnilla i canyella, la pastanaga no es nota pràcticament i això fa que sigui un pastís molt esponjós i humit que amb la mescla de la crema és tot un plaer al paladar, que us aprofiti !

Salut i música

Rosa :)

ELS MISTERIS DE LA ISLA MÍNIMA

Quan anem a veure alguna pel·lícula espanyola normalment sabem quin serà el resultat: una o dues hores de riure absurd que al cap i a la fi només et dóna un plaer momentani sense sentit quan s’acaba el film. Però el món de La Isla Mínima no és així. L’últim thriller d’Alberto Rodríguez aconsegueix trencar els esquemes que el cinema espanyol havia fabricat fins ara. La projecció t’atrapa des dels seus inicis amb bellíssims plànols visionats des del cel, i no et deixa escapar fins als crèdits finals. La tensió s’incrementa cada minut que passa a la recerca dels misteris que el món d’aquest territori amaga. L’espectador acompanya els policies en la recerca de les dues germanes desaparegudes, Carmen i Àngela. Sent por i intriga, i s’emociona amb cada nou descobriment. Quan es troben a les noies, una imatge tant cruel com versemblant t’esgarrifa l’ànima. Han estat violades i d’algunes parts, com els mugrons o els dits, amputades. Llavors és quan t’adones que ja no estàs assegut a la butaca, que ja no t’importa el que passi al voltant, només vols saber qui és el boig que arrenca la vida a les joves.

Tot el petit poblet és un misteri on cada personatge té la seva història i amaga algun secret, com a la vida mateixa. Però ningú és qui sembla ser i això fa més difícil la feina dels policies. Javier Gutiérrez en el seu paper complex, aconsegueix enganxar-nos. Tothom vol marxar d’aquest lloc, però per quelcom sospitós no sabem el per què. La projecció segueix un fil lineal perquè sigui fàcil d’entendre; la història ja té prou enigmes per haver d’ ordenar més peces del trencaclosques. Però a la vegada, per descobrir les diferents identitats dels personatges, fem un pas enrere al passat i intentem creure’ns-el, ja que no sempre es conta la veritat. I quan més concentrat i tranquil estàs, un atac a l’ànima et desvetlla, et desperta. És la pel·lícula que et dóna un ensurt cada poc temps perquè no perdis l’interès punxant del misteri, que encara poden ocórrer moltes coses. Intrigant, a estones pertorbadora i amb un agraït toc còmic que alleugereix el pes de l’atmosfera.

D’aquesta forma, l’atmosfera asfixiant i la fotografia d’Àlex Català esdevenen un tercer personatge que no podem deixar d’observar. Es percep el context polític i social de 1980 però no arriba a eclipsar. De fet, La Isla Mínima és un film tan cuidat en contingut i forma que resulta difícil trobar- li algun defecte. Es tracta d’una pel·lícula per assaborir i deixar-se impressionar.

El cinema espanyol ja no és el que era. A poc a poc obre altres portes que s’assemblen cada cop més a les projeccions de Hollywood. Les comèdies van deixant lloc a fenòmens més seriosos que poden millorar molt el cinema que s’ha fet fins ara i sens dubte, Alberto Rodriguez n’és un dels impulsadors.

Att: Clàudia